EL BALANCÍ

Fa dies -mesos, des del final de l'hivern passat- que volia dedicar-li uns moments al balancí que tantes estones de comoditat em proporciona en les èpoques de fred intens.

Aquesta és una bona època per restaurar. Fa un ambient càlid i que permet eixugar totes les capes de vernís que requereix una bona feina de restauració. Ja fa dies que -amb aquesta astènia que darrerament s'ha apoderat de mi- he iniciat el procés, lent i laboriós, de refer aquest preuat objecte. 

Aquest balancí era a casa de l'avi, mig trencat i desquadrat. Anys enrere, ja vaig fer un pensament i vaig retornar-lo a la vida. Van ser molts dies d'encolar novament les unions que es movien, de passar el paper de vidre per les imperfeccions de la fusta, de refer el respatller i el seient. Ara, només li cal ser envernissat de tant en tant i refermar les unions que el propi ús desfà. 

Des d'aquest seient, veig com passa la vida i la mort pel davant de casa. També, allà assegut, reflexiono sobre el que ha de venir. No auguro res de bo. Ho sento, però és així. No veig cap solució fàcil i plaent per tothom. Veig esforç i sacrifici -extrems- per només intentar alleujar els efectes de la supèrbia humana dels nostres polítics i per reconduir una situació en la que estarem immersos -si no volem un trencament sobtat, cruent i violent- durant molts anys. Moltes coses queden per passar i molt poques de bones. Malgrat pugui semblar cruel, sembla ser que ara toca un dels esdeveniments "correctius" que preveia la teoria de Malthus, que reordenen i contenen la progressió geomètrica del creixement demogràfic envers la progressió aritmètica dels recursos.

Sento en el meu interior que tot s'acaba. M'ha abandonat l'esperança en un futur que ja no visualitzo com a propi.

MASSATGES

Ja a l'antic Egipte alleugeraven els seus mals musculars amb massatges. Francament, estic fet pols. Des de fa uns dies que tinc un malestar generalitzat -amb una incidència especial a l'esquena- que em té preocupat. 

Mai havia sentit aquesta feblesa, aquesta manca absoluta de ganes de fer res. No sé si és un tema físic o psíquic. Potser és una combinació de tots dos. 

Hauria d'estar repassant uns relats, però avui he decidit no fer res més que escriure aquest post. No tinc forces per res més. Llegeixo, en un altre lloc, que la vida és una puta merda. Sí, potser sí. Malgrat això, el millor de tot plegat és que sempre ens queda una sortida. 

Cada és més difícil llevar-me al matí. Per fer què? Per entrar en aquesta espiral monòtona i cíclica que m'absorbeix la força com un xuclador? No sé si val la pena continuar amb aquesta dinàmica.

RESTES DE RELAX

Aquests són els darrers dies de relax. Demà també tinc festa però ja no serà el mateix. Aprofitaré per fer les darreres coses abans de reincorporar-me al món dels cadenats suïcides. Una d'aquestes coses és renovar-me el permís de conduir. Sembla que el procediment ha canviat des de la darrera vegada -ja fa 10 anys!- i m'estalviaré el viatge a la DGT, amb les consegüents cues. Ja tocava!!!

Aquesta tarda he fet una de les coses que més m'agrada, però que més em capfica: he exercit de jurat en un concurs de microrelats. Teòricament, n'havia de valorar 10 però finalment han sigut 20, per indisposició d'un altre membre del jurat. És força complicat -si vols fer-ho bé- això de valorar els escrits d'un altre, més si estem ja a la fase final i es juguen bona part del seu recorregut editorial. Entenc que no tothom pot tenir un estil fluid, fresc, sorprenent, amb cops amagats en el desenllaç.... El que sí que espero és que cada text m'aporti alguna cosa nova. D'altra banda, l'entorn de lectura d'aquests originals també era força plaent: sota un arbre, amb una lleugera brisa i sabent que res ni ningú -per aïllament i llunyania de tot plegat- podia espatllar aquest moment màgic. Saber això ja és tota una garantia... Mentrestant, jo continuo delectant-me amb genialitats com aquesta o aquesta altra.

COMENÇA EL VIATGE

Començo un nou viatge. Aquest, segurament, ja serà el darrer. Les forces comencen a flaquejar però em nego a llanguir durant els darrers dies del meu viatge vital. Després del llarg camí recorregut, encara hi ha moltes coses que em sorprenen i d'altres que em deixen atònit. Unes em meravellen i d'altres fan que abomini la condició humana.
De fet, el viatge va començar fa anys. Ara només adreço i redefineixo el propòsit i l'objectiu del viatge. En els darrers temps m'havia traït a mi mateix i havia desvirtuat l'esperit del viatge errant per convertir-lo en un tour organitzat com els dels turistes que ens visiten. Tot era molt previsible i ja no gaudia d'aquesta barreja d'inseguretat i satisfacció púber que produeix "dormir sota els estels". Per un moment, havia pensat que el viatge podia ser infinit i que no estava subjecte al temps -cada vegada més escàs i, per tant, més valuós- i a l'espai. Creia que el més important era com descrivia jo el paisatge -en un acte de prima dona, inacceptable-  i no comprenia que el més important era el paisatge.

Malgrat ja no corro tant com abans, ara em prenc el temps de fixar-me en els petits detalls del camí. Suposo que són avantatges de fer-te lent i de saber que córrer molt només fa que corri el compta-quilòmetres, sense que puguem aprofitar-nos de la visió de les meravelles -a vegades imperceptibles i subtils- que ens ofereixen ambdós costats del camí. 

Potser he triat un pseudònim una mica pretensiós -sempre estic a temps de canviar-lo-, però resumeix molt bé quines són les meves passions: escriure i viatjar -sense rumb fix- en solitari, assaborint una soledat buscada que em permet no distreure'm de la constant observació.

Avui reblaré aquest plaer amb la lectura d'uns relats de Julio Cortázar. Llegir un dels seus relats, en silenci, deixar anar de tant en tant el llibre i retomar-ne la lectura al cap d'una estona, constitueix un exercici de purificació i de relax. També és un exercici d'humilitat davant dels que en saben -molt i molt- més...