Fa dies -mesos, des del final de l'hivern passat- que volia dedicar-li uns moments al balancí que tantes estones de comoditat em proporciona en les èpoques de fred intens.
Aquesta és una bona època per restaurar. Fa un ambient càlid i que permet eixugar totes les capes de vernís que requereix una bona feina de restauració. Ja fa dies que -amb aquesta astènia que darrerament s'ha apoderat de mi- he iniciat el procés, lent i laboriós, de refer aquest preuat objecte.
Aquest balancí era a casa de l'avi, mig trencat i desquadrat. Anys enrere, ja vaig fer un pensament i vaig retornar-lo a la vida. Van ser molts dies d'encolar novament les unions que es movien, de passar el paper de vidre per les imperfeccions de la fusta, de refer el respatller i el seient. Ara, només li cal ser envernissat de tant en tant i refermar les unions que el propi ús desfà.
Des d'aquest seient, veig com passa la vida i la mort pel davant de casa. També, allà assegut, reflexiono sobre el que ha de venir. No auguro res de bo. Ho sento, però és així. No veig cap solució fàcil i plaent per tothom. Veig esforç i sacrifici -extrems- per només intentar alleujar els efectes de la supèrbia humana dels nostres polítics i per reconduir una situació en la que estarem immersos -si no volem un trencament sobtat, cruent i violent- durant molts anys. Moltes coses queden per passar i molt poques de bones. Malgrat pugui semblar cruel, sembla ser que ara toca un dels esdeveniments "correctius" que preveia la teoria de Malthus, que reordenen i contenen la progressió geomètrica del creixement demogràfic envers la progressió aritmètica dels recursos.
Sento en el meu interior que tot s'acaba. M'ha abandonat l'esperança en un futur que ja no visualitzo com a propi.
