COMENÇA EL VIATGE

Començo un nou viatge. Aquest, segurament, ja serà el darrer. Les forces comencen a flaquejar però em nego a llanguir durant els darrers dies del meu viatge vital. Després del llarg camí recorregut, encara hi ha moltes coses que em sorprenen i d'altres que em deixen atònit. Unes em meravellen i d'altres fan que abomini la condició humana.
De fet, el viatge va començar fa anys. Ara només adreço i redefineixo el propòsit i l'objectiu del viatge. En els darrers temps m'havia traït a mi mateix i havia desvirtuat l'esperit del viatge errant per convertir-lo en un tour organitzat com els dels turistes que ens visiten. Tot era molt previsible i ja no gaudia d'aquesta barreja d'inseguretat i satisfacció púber que produeix "dormir sota els estels". Per un moment, havia pensat que el viatge podia ser infinit i que no estava subjecte al temps -cada vegada més escàs i, per tant, més valuós- i a l'espai. Creia que el més important era com descrivia jo el paisatge -en un acte de prima dona, inacceptable-  i no comprenia que el més important era el paisatge.

Malgrat ja no corro tant com abans, ara em prenc el temps de fixar-me en els petits detalls del camí. Suposo que són avantatges de fer-te lent i de saber que córrer molt només fa que corri el compta-quilòmetres, sense que puguem aprofitar-nos de la visió de les meravelles -a vegades imperceptibles i subtils- que ens ofereixen ambdós costats del camí. 

Potser he triat un pseudònim una mica pretensiós -sempre estic a temps de canviar-lo-, però resumeix molt bé quines són les meves passions: escriure i viatjar -sense rumb fix- en solitari, assaborint una soledat buscada que em permet no distreure'm de la constant observació.

Avui reblaré aquest plaer amb la lectura d'uns relats de Julio Cortázar. Llegir un dels seus relats, en silenci, deixar anar de tant en tant el llibre i retomar-ne la lectura al cap d'una estona, constitueix un exercici de purificació i de relax. També és un exercici d'humilitat davant dels que en saben -molt i molt- més...